27 de novembre 2007

Roberto é Dio


Roberto, el meu company de pis, m’ha explicat quin va ser el seu projecte final de carrera. Es basava en una xarxa neuronal de vida artificial. El tema es troba directament lligat al tema de l’emergència i és idoni per poder explicar el funcionament d’aquests.

Treballava en un espai virtual en el qual simulaven individus artificials on cadascun d'ells representava una xarxa neuronal. La xarxa neuronal es pot comprendre com una pregunta respecte una funció (per exemple si és parell o senar) on l’individu és el que ofereix la solució. Cadascun dels individus té una energia, un pes, un genoma i una qualitat.

Amb l’algoritme 'Best Propagation' es cerquen els pesos adequats, es sumen els inputs i es multipliquen pel pes definit a l’atzar. A partir de les operacions amb els Inputs es cerca un output de la xarxa pròxim a l’output real (que al màxim al valor real)

El projecte es basava en entrenar xarxes neurals per a quedar-se amb els individus més òptims (major qualitat) a mesura que passen generacions (cicles): els millors emergeixen (continuen) guanyant energia, agafant-la dels altres. Venia a ser com una clonació ja que tenien fills sols, com més puntuació tenien tenien més probabilitat de tenir-ne.

Roberto està prou satisfet del projecte que va realitzar, tot i que com sempre podria haver sigut millor “m’hagués agradat tenir 5 milions d’individus”. Una de les conclusions que ha tret en Roberto del treball amb intel·ligència artificial és la importància d’individus de segon nivell (no només són importants els millors) ja que mutant es poden convertir en els millors. Per finalitzar, una altra de les frases taxatives és “Som així per atzar”.